Denúncia a una guarderia

El Síndic denuncia al fiscal presuntos malos tratos en una guardería de BCN

CAROL ALVAREZ

BARCELONA.- El Síndic de Greuges ha solicitado a la Fiscalía del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que investigue la denuncia de malos tratos físicos y psíquicos a niños que pesa sobre una guardería privada del distrito de Sant Andreu, en Barcelona.Entre los maltratos denunciados destacan presuntas prácticas como el obligar a los niños a comerse sus vómitos o clavarles tenedores.
Según explicaron a EL MUNDO fuentes de la Fiscalía, la denuncia del Síndic ya ha dado lugar a la apertura de diligencias preprocesales, aunque no se ha decidido la adopción de medidas a la espera de conocer mejor los hechos.
La denuncia alude a presuntos malos tratos que habrían sufrido niños de hasta cinco años de edad que acuden a la guardería Sant Angel, situada en el número 119 de la calle Neopàtria de Barcelona, y plantea la urgencia de la intervención administrativa o judicial en el centro para evitar que se reproduzcan en el futuro.
Los denunciantes, un grupo de profesores que han ejercido profesionalmente en el centro y que han sido testigos de excepción de lo sucedido, atribuyen los presuntos malos tratos físicos y psíquicos a la coordinadora de la actividad escolar. La dirección de la escuela, por su parte, negó ayer en declaraciones a este diario la realidad de los hechos denunciados y justificó el contenido de las quejas en la animadversión que siente este grupo de maestros hacia la coordinadora.
Para empezar, los profesores denuncian que los niños del centro que vomitan son obligados a comerse sus propios vómitos y, si la comida se les cae al suelo, es recogida y vuelve a ser puesta en el plato. Los profesores también se quejan de que los 24 niños de la guardería tienen otros problemas higiénicos, que pasan por tener que compartir una sola toalla para el aseo íntimo; igualmente, aluden a la desorganización que propicia la coordinadora a la hora de darles de comer.

Tirones de pelos

Las acusaciones más graves, sin embargo, se refieren a los malos tratos físicos que la coordinadora, presuntamente, inflige a los menores: según los denunciantes, los niños sufren tirones de pelos y continuos cachetes y golpes en los labios y otras partes del cuerpo. Así, las agresiones físicas más duras se producirían cuando un niño se hace sus necesidades encima, circunstancia que, según los maestros denunciantes, a muchos niños les pasa por el pánico que sienten a ser reprendidos.
De hecho, si un niño se porta mal -relatan los denunciantes- la coordinadora le hace sentarse en una silla encima de una mesa, con el riesgo físico que comporta en caso de que se mueva y caiga.
Si los niños corretean por clase, se arriesgan a ser atados a una silla, y si hablan o juegan durante las horas dedicadas a la comida, han llegado a ser rociados con colonia en los ojos o han sufrido la incisión de un tenedor en la mano, siempre según los denunciantes.
Según relata el Síndic de Greuges en su última memoria de actividades, cada vez le llegan más denuncias de situaciones de niños y adolescentes que presuntamente son víctimas de maltrato, mayoritariamente intrafamiliar. De hecho, en la memoria no se hace mención específica a ningún caso de maltrato escolar.
Los escritos que denuncian situaciones de maltrato dan lugar a la apertura de expedientes de queja cuando la persona que se dirige al Síndic es un familiar o un profesional que trata con el pariente directamente, pero en otros casos, según señala el Síndic de Greuges, se abre un expediente de actuación de oficio ya que se considera que la institución no tiene que dar más información sobre las actuaciones que hace ni sobre los resultados que se obtienen.
Este tipo de denuncias parece ser que van en aumento, «hecho que se podría valorar positivamente desde la perspectiva de una sensibilización ciudadana más elevada sobre las situaciones de maltrato», según señala el Síndic de Greuges.

La dirección del centro lo niega

BARCELONA.- La responsable del centro escolar Sant Angel, del distrito de Sant Andreu de Barcelona, en el que presuntamente se habrían cometidos los malos tratos a menores negó ayer en declaraciones a este diario las acusaciones vertidas.
Según la dirección del centro, que es de titularidad privada, las quejas proceden de un grupo de profesores que está enemistado con la coordinadora de la escuela, que es blanco de la denuncia.
De hecho, todos ellos habrían abandonado la guardería y ya habrían presentado quejas en años anteriores por las prácticas de la coordinadora del servicio escolar.
En este sentido, la directora del centro señaló que una inspectora del Departament d'Educació acudió el pasado mes de marzo a las dependencias de la guardería para comprobar su funcionamiento tras una última queja que, presuntamente, habrían formulado los ex profesores del centro ante el Departament d'Educació.
De momento, la dirección del centro no tiene constancia alguna de la existencia de unas diligencias en Fiscalía.
Por otra parte, fuentes jurídicas apuntaron ayer que no todas las quejas que recibe el Síndic son remitidas a la Fiscalía, sino sólo aquellas que se considera que deberían dar lugar a una investigación detallada.
En otro orden de irregularidades, los maestros señalan el mal ambiente que hay en el centro debido a estos abusos, y apuntan que esta es la causa por la que muchos profesores han abandonado el trabajo.
La Síndic de Greuges tuvo conocimiento de la queja de los maestros hace más de un mes, y consciente de la gravedad de los hechos denunciados en caso de que se pudieran probar y sin entrar a enjuiciarlos, decidió ponerlos en conocimiento de la Fiscalía de Cataluña a los efectos oportunos.

Aquesta mateixa tarda he sabut la notía i m'he passat mitja tarda buscant articles intentant saber-ne el màxim possible. I com a exalumna de la guarderia el que diré és que la denúncia és totalment certa, no puc opinar sobre tots els càstigs que suposadament s'aplicaven als nens, però el que sí que puc dir és que quan un crio vomitava li feien menjar, això ho sé amb tota seguretat, el que no recordo és què passava quan ho tornaves a vomitar (com era el meu costum...).

Un altre jo

Jo no era així quan el vaig conèixer, la meva vida era senzilla, no tenia massa complicacions, però ell tenia un encant difícil de resistir.

Em va mostrar el seu món i el vaig voler conèixer al seu costat, però era un món fosc i perillós, estava ple d'ànsia, de dolor i de decadència. Vaig seguir el seu camí i em vaig convertir en l'espectre que ara sóc, tan allunyada de qui un dia vaig ser. I ara ja no hi ha marxa enrere, ara aquest és també el meu món, ell segueix al meu costat però ja no el necessito per continuar on sóc.

He espatllat la que hauria pogut ser la meva vida, jo tenia un futur, potser no gaire brillant, però existia la petita esperança d'aconseguir més, de ser millor, d'arrivar a fer realitat el meu somni, un somni humil, però era només meu. Jo era jove, era influenciable i ell em va enganxar, no havia conegut mail ningú com ell, podia aconseguir que fes el que volia, ho hauria fet tot èr ell, i de fet ho vaig fer, vaig renunciar a la meva vida.

Just acabava de començar la facultat quan el vaig veure per primer cop, aquella primera vegada no vaig veure res en ell, no va ser fins que el vaig sentir parlar que no em vaig adonar que estar al seu costat era tot el que volia. I aquell futur que un dia havia imaginat va desaparèixer i no va deixar ni rastre, com si tan sols hagués sigut una il·lusió destinada des d'un principi a desaparèixer.

Hi ha qui el culpa a ell i en algun moment jo també ho he fet però vaig ser jo sola la que va prendre la desició, la que va voler probar, la que va voler continuar i la que es va equivocar. Ara ho sé però sóc massa dèbil per tornar enrere. Ara ja no és a ell a qui estic enganxada, ara ell és només una presència al meu costat.

No sabia ben bé on m'estava ficant al principi, creia que jo podia amb tot, que ho controlaria, que jo era més forta, que en el moment que ho decidiís ho podria deixar perquè la meva força de voluntat no era tan dèbil com la de la resta, que equivocada que estava, necessito cada dosi més que l'aire, gairebé m'he oblidat de menjar però sense l'heroïna no puc viure, potser és que no ho he probat, però és que quan sento la necessitat sé que no seré capaç d'aguantar.

Ho he perdut gairebé tot, els meus amics, la família i qualsevol possibilitat de viure. No puc aconseguir una feina i encara que n'aconseguís una no podria pantenir-la. I ara només em queden ells dos, ell i l'heroïna.

Ho he fet gairebé tot per ella, he demanat, he robat, m'he venut i només per una dosi que l'únic que farà és enfonsar-me més, però momentàniament fa que em senti completament feliç, sento que la meva vida és perfecta.

Ahir a la nit quan vaig tornar a la nau industrial on vivim me'l vaig trobar estirat al llit, i per primer cop en anys vaig veure aquell noi que va aconseguir que oblidés qui era jo per seguir-lo. Em vaig asseure al seu costat. El vaig voler despertar però no em feia cas, el vaig sacsejar amb totes le meves forces, però res, li vaig tocar la cara, tan freda i ho vaig entendre, ja no hi era, ell que creia que podia amb tot havia perdut.

Ni tan sols vaig poder-lo plorar, vaig fer l'única cosa que sabia que em faria oblidar, però alguna cosa va fallar, feia mal, no em sentia bé, volia demanar ajuda però només estàvem jo i el seu cos mort. Al final el meu cos no va aguantar més i el dolor va desaparèixer.

Petits vicis, petits plaers

Una carretera solitària de nit, el més absolut silenci mentre condueixo amb les finestres abaixades i el vent corre lliurement mentre juga amb els meus cabells recargolant-los.

New York, New York (III)

DIA 7

El plan d’aquest matí és passejar per Tribeca i acabar de veure el Soho, no és que ens quedi res important per veure però tampoc tenim res més a fer (és la frase del dia).
Si avui no sortim a cap peli, documental o treball de classe és un miracle, ens hem creuat amb quatre o cinc grups d’estudiants de cine i tots grabant al mig del carrer, i m’he fotut davant de totes les càmeres que he sigut apaç de trobar, no expressament és clar, però em sembla que no e n’he deixat ni una.
A mig matí ja estava tot vist, canvi de barri.
Tan obsesionada estic jo amb les sabates com ho està la meva companyia pels gelats de Ben & Jerry, busca amb una desesperació gairebé demencial la gelateria i quan apareéis alguna o té una cua de campionat o no hi ha taules lliures i amb el cansanci que porto a sobre em nego a menjar gelat mentre camino, i jo que em ric a la seva cara només obtinc com a resposta la seva indignació mentre em diu que això és perquè no els he probat mai (això diria que no és del tot cert, un cop vaig comprar-me un gelat de Ben & Jerry de conguito que va anar a les escombraries a la primera cullerada, de tant gust de conguito que tenia no vaig poder-me’l menjar). Almenys jo he triomfat més amb la meva obssessió, ja tinc unes sabates, i això posant seny perquè en podria tenir ben bé tres o quatre parells més. M’han fet contar les que tinc a casa i superen els 20 parells, per molt poc això sí, tampoc són tantes, no? Familiarment soc coneguda com Imeldita, diminutiu d’Imelda Marcos.
Descans a un altre Starbucks.
Pel que es veu la gent d’aquesta ciutat té tendencia a parlar amb mi, com si jo els hagués d’entendre; el noi d’una botiga de cosmètics que m’explica perquè serveix cada cosa, una iaia que no sap on trobar els serveis i pretèn que jo li expliqui, dos treballadors de l’Sturbucks que van fent conya entre ells i no sé com acabo jo fotuda al mig. De moment vaig fent però tinc els meus límits.
A la tarda caminar com no he caminat en la meva vida, total només per veure un punyeter edifici (el de la foto, concretament) que quan portem la meitat del recorregut que finalment acabem fent, va i apareix a l’horitzó, i som-hi, que sembla que no és gaire lluny, doncs sí, perquè per molt que caminem no s’acosta mai.
De tan cansada que estic, poc despres de les 7 ja estic a l’hotel, a l’sky terrace de la planta 15 de l’hotel, plantetes tumbones i beguda, això és vida...

DIA 8

He trobat patrocinador per comprar-me l’iPod touch que porto una setmana anhelant, i a l’arribar a la botiga (és molt graciosa, està sota terra i l’entrada és un cub transparent al mig d’una plaça amb unes escales i un ascensor per poder baixar) una cua de gent omple mitja plaça, no sé què passa, només que té a veure amb l’iPhone, i allà em quedo davant de la porta somicant perquè no tinc ganes de fer qui sap quant de temps de cua. Doncs a caminar toca, res especialment digne de menio, més gratacels i molta botiga, cinquena avinguda amunt i avall, res que no hagi vist ja.
El més sorprenent o esgarrifós del dia, i qui sap si del viatge, té lloc a l’hora de dinar, l’home de la taula del costat té un got de cocacola, de moment normal, agafa uns quants sobrets de sucre, els obre i els aboca l’un darrere l’altre, al tercer ja he pedut la conta (havia comentat que aquí la cocacola és empalagosament dolça?). Als cinc minuts agafa un got de llet i cap a la cocacola que va i per si encara no fos suficient li afegeix més sucre, ho remena i cap a dins. Definitivament és esgarrifós i fastigós.
A la tarda visita a la botiga Apple del Soho (jo no marxo del país sense el meu iPod), la cua dona pràcticament la volta completa al carrer. Ni parlar-ne.
Quan els peus ja m’han dit que ja n’hi ha prou i la necessitat d’una tirita pel peu m’ofusca del tot és hora de tornar, no abans de passar per la botiga Apple un altre cop a veure si la cosa ha millorat. La cua ha pres proporcions èpiques, no només ha ocupat la plaça completament sino que també part d’un dels carrers que hi desemboca. I tot ple de policia per tot arreu. No calia tant, si és una ua la mar de tranquil·la, els americans no deuen ser de liar-la perquè s’estan ben calladets aguantant el planton i la solana.
Compres d’última hora al súper ecològic del centre comercial que hi ha al costat de l’hotel. Mantega de cacauet, horrorós però no se m’acut res més típic. I mate en sobrets, a Barcelona no en trobo, i sóc un desastre preparant la yerba mate, em surt amarga a més no poder, imbebible, a veure si així que es prepara com una infusió normal me’n surto.
Relax a l’sky terrace amb llibre i dues cocacoles. Li han cantat la canya a la cambrera per haver-nos fet esperar vint minuts, i ara em trobo amb una beguda de regal, si amb prou feines puc amb una!

DIA 9
Últim intent d’aconseguir l’anhelat iPod, i com no podia ser d’una altra manera hi ha cua, ni una desena part que la d’ahir a la nit, però de totes maneres és considerable, no em ve de gust fer-la. Vaig a parlar amb el que vigila la cua, que resulta que només és per comprar l’iPhone, m’explica que hi ha una segona cua d’unes trenta persones per l’iPod i una tercera pels encàrrecs o reserves o alguna cosa per l’estil. Em poso a la meva i als vint minuts ja sóc dins i cinc minuts després surto per la porta sent la feliç propietària d’un iPod touch, em sento una mica culpable perquè era innecesari comprar una cosa tan cara, és una pijada com una casa però bé, si algú accepta pagar-ho no diré que no. Fan coses molt estranyes en aquesta botiga, primer per comprar un telèfon, mp3 o ordinador l’has de demanar a un dels milions de dependents que paren per allà, només hi ha a la vista els que estan de mostra damunt de taules i encadenats. No et deixen sol amb res a la mà, si pel que sigui el dependent ha d’anar a buscar alguna cosa agafa el que vols comprar s’ho emporta i després t’ho porta un altre cop, no sigui cas que en doni per robar-ho, seria la cosa més fácil del món, la veritat, no hi ha ni arcs de seguretat ni alarmes enlloc. El dependent et cobra amb una TPV inalámbrica que sempre carrega i finalment, la factura l’envien per mail. I si algú no en té com li donen?
El que no entenc és perquè no menteix la gent de la cua de l’iphone i diuen que volen un iPod, si total, dins ningú sap de quina cua surts. Són una gent molt organitzada i responsable aquests americans, perquè la super cua, segons ha explicat el que ens ha estat distribuint, té una espera d’unes quatre o cinc hores, i això que és mínima en comparació a com serà en unes poques hores.
Els peus em fan un mal horrorós, avui dia de desans a Central Park, sol fins a no suportar-ho més i ombra per refer-se
Pel que es veu la cocacola amb llet i sucre no és un fet aïllat, he tornat a veure amb els meus propis ulls el procés de preparació, deu ser una beguda típica...
És al·lucinant la quantitat que hi ha un dissabte a Central Park, families, grups d’amics, parelles o gent sola que s’estira a la gespa amb roba o banyador i s’amunteguen a les ombres dels arbres. Jueguen a futbol americà, a béisbol o futbol. Molt de pel·lícula.

DIA 10

Últim dia, i com és diumenge els bons cristians van a missa i jo com a bona... atea vaig a xafardejar om canten a l’església els bons cristians. Comença a les 11 i coneixent la meva lentitut als matins em toca despertar-me abans er no haver d’anar amb presses després. Check out, guardar les maletes.
Amb previsió de temps cap al metro, línies B i C són les que em van bé per arribar a la zona concreta de Hrlem. Més de mitja hora després seguim a la mateixa andana i hem vist passar cinc metros de la línia A que passa per la mateixa via. Òbviament a temps ja no arribem o sigui que a buscar alguna altra cosa per fer. La idea era anar a veure el Guggenheim per fora després del gospel, la mala noticia és que és la mateixa línia. Ara s’han de matar cinc hores i no hi ha plan. Noooo!!
Un matí perdut, voltes sense sentit, begudes innecessàries, compres d’última hora. I em dóna per pensar... sí, de vegades penso, no gaire sovint no fos cas que se m’escalfi el cervell. M’he fixat que els jueus s’aguanten la kipá amb un clip al cabell, i jo em pregunto, els jueus calbs què fan? L’enganxen amb superglue? I algo molt curiós és que de les clavegueres surt fum, i és bastant escándalos perquè no és una boireta, no és fum en tota regla. D'on surt? I Perquè? A Barcelona no n’he vist mai, I com no tinc gaire clar què el causa m’he passat el viatge esquivant-lo, però la gent d’aquí l’atravessa sense miraments o sigui que com a mínim no és tòxic, però segueix sent curiós.
I al final ja és l’hora d’agafar un taxi, aquest cop dels grocs. A l’aeroport tornem-hi amb les arcs de seguretat i aquest cop fan treure les sabates a tothom, i em toca anar descalça per un terra que podria haver trepithat algú amb fongs! I aquesta gent ho veu de lo més normal i s’estranya que ens sorprengui als demés.
Només arribar davant la porta d’embarcament ja estic sentint crits, uns adolescents tirats per terra en són els responsables, he decidit que són joves cristians, i que van a Roma a veure al Papa *.
Embarquem puntualment i amb les maletes ni hi aura cap problema perquè ens fan el canvi d’avió, si a Barcelona no apareixen ja ens preocuparem de moment no cal pensar-hi.
A les 8, una hora després de la suposada hora de l’enlairament seguim a l’aeroport i dins de l’avió, a les 8:30 ens diuen que tenim entre 40 i 60 avions per davant, són molts avions això, ara dubto si realment arribaré a marxar algun dia. A les 9 veient que això no tira ens ens posen una pel·lícula. Vaig a parlar amb les hostesses per explicar-los que a les 12 del matí he d’agafar un altre vol i que el perdré. Diu que no que arribem a temps per agafar-lo, jo li explico en el meu Anglés macarrònic (encara que per donar-me bola em diuen que el parlo molt bé) que l’escala era de dues hores i que ja anem dues hores tard, insisteix que anem bé i que arribarem, no tin ganes de discutir i ho deixo estar, de totes maneres tampoc hi puc fer res. A les 9:30 ens enlairem per fi i per l’altaveu deixen caure que estar intentant recolocar a la gent que té connexió a Roma, sé que això va per mi. Ara queda saber què passarà amb les maletes, però ja ho esbrinaré a Roma encara queden moltes hores.

*Un cop ja instal·lada a casa i amb un ordinador i una tele a la meva disposició he descobert que ni eren joves cristians ni anaven a veure al Papa, ho tenien complicat, ja que era a Austràlia.

DIA 11

O potser és dia 10, no porto rellotge perquè al tercer dia el que tenia es paaturar i com m’han fet apagar el mòbil, bé a mi i ta tots, no sé ben bé quina a quina hora estem. La biodramina m’ha donat nyonya durant una horeta i desperta i amb uns ulls com plats, ho sé és increïble que ni la biodramina que em faci dormir, a l’anada vaig probar Orfidal però l’efecte que em causa és el mateix.
Per sort, com l’avió va bastant buit he pogut decidir que no necessito companyia per viatjar I m’he traslladat a una filera amb dos seients per mi soleta. He intentat dormir però inclus així és incòmode, tinc 3 mantes, 3 coixins I ja n sé com posar-me.
Al final no sé a quina hora he decidit que ja és hora d’aixecar-me, he mirat per la finestra i un sol espatarrant gairebé em crema les retines, i apa a escoltar música amb l’mp3. Podria mirar el que fan a la tele però només es pot sentir en Anglés, Italia, alemany i francès, i el castellà? On és? I no parlem del cátala. Ahir ja vaig mirarla peli en francès però ara no em ve de gust, a més que un documental sobre com es fan els guants de beibol i després un sobre els lemurs no és que m’apassioni gaire.
Ara mateix teòricament queda una hora i mitja per aterrar, el que em deixaria 20 minuts per embarcar a l’altre avió i resar perquè la meva maleta també viatgés amb mi.
Finalment aterrem a les 12, exactament a la mateixa hora que l’avió a casa se’n va, un empleat de la companyia ens ve a buscar a la porta de l’avió i ens diu que anem en el vol de les 4:20 de la tarda, 4 hores en un aeroport, que divertit.
Primer de tot necessito un raspall de dents i el meu me l’he oblidat dins la maleta que ja no tornaré a veure fins que arribem a Barcelona. Ara ja em sento neta i ja es pot buscar el mostrador on ens hauran de donar els nous bitllets. Un parell de voltes i localitzat. La noia que hi ha al darrere comença molt alegre però a mida que tecleja números i lletres, sense cap mena de sentit ni lógica per mi, es va enfadant cada cop més. De cop i sense que ningú li digui res es comença a riure ella sola, és una mica bipolar la pobra, ens dona els nous bitllets, i ja podem començar a donar voltes. Jo ja creia que ens feia anar a un altre mostrador, he tingut un flaix de matí que m’sperava i he tingut por, per sort al final ha resultat que amb canvis d’humor i tot és una noia força amable.
La primera cocacola europea, això és glòria, dinar, i cap a la porta que ens toca. Quan queden quinze minuts per embarcar última comprobació que no hi hagi retards, però el vol no aareix a cap pantalla. Moments de crisi per part de la meva companyia. Calma, anem a buscar una altra pantalla, i ara resulta que ens han canviat la porta, doncs a buscar-la. Localitzada, seiem i a esperar.
Sense cap retard embarquem, l’avió s’enlaira i arribem a l’hora a Barcelona. Les dues maletes surten l’una al costat de l’altra i de les primeres, a buscar un taxi i no cal ni fer cua. Cap embús.Entro a casa tiro la maleta pel passadís, vai a la nevera i llenço el menjar que encara quedava, llet, ous, pollastre i quatre coses més i a comprar alguna cosa que jo d’aire no m’alimento. Quan torno, una rentadora amb absolutament tota la roba de la malets, no sabia jo que aquest trasto tenia tanta capacitat, i mentre espero que acabi per estendre-la sec al sofá i allà em quedo apalancada pràcticament sense moure ni una pestanya mirant peli rere peli. Passen les hores i no tinc son, però hauria d’anar a dormir algun dia, perquè pel que es veu els humans necesiten dormir i jo pretenc passar per humana. Doncs res a les 6 del matí a dormir i ja em despertaré quan no pugui dormir més. THE END

New York, New York (II)

DIA 4

He passat una nit horrible, barreja entre calor i fred. A qui se li acut en ple juliol posar un nòrdic en un llit? I a sobre sense la possibilitat d¡apartar-lo i tapar-te amb un trist llençolet, deuen posar els aires acondicionats a tota pastilla per haver de dormir a l’estiu com j dormo a l’hivern.
Tampoc és dia de Central Park, no plou, però està tapat i no volem arriscar-nos a acabar nedant pel parc. Anirem a Chinatown i Little Italy i si dona temps al Soho i Tribeca i tot això abans de les 8 que toca teatre.
Chinatown és enorme, però si el que es vol és comprar falsificacions de bolsos, ulleres de sol i rellotges, que és el meu objectiu, no cal desplaçar-se gaire, se centra en un sol carrer. Totes les botiguen tenen el mateix, la varietat brilla per la seva absència. Com tinc encàrrecs m’he de posr les piles. Ulleres de sol 7 dòlars, inc bolsos 105 i tres rellotges 7. S’ha de regatejar i tot i que no és el meu fort he ogut rebaixar fins a 10 dòlars per un bolso. Potser em timen però com que no ho sé jo tan feliç.I el que no m’esperava és que la meitat de les botiguen de falsificacionsde Chinatown les porten hindús. Aquest barri té un perfum especial, quan surts dels dos o tres carrers més amplis pots morir ofegat, es barregen les olors de les botigues, restaurants i d’alguna altra cosa sense identificar que formen un conjunt voitiu.
La cosa més curiosa del dia? Un cotxet per passejar el gos, com si fos un nen petit, estirat i tot. Se’l veia òmode a l’animalet.
Little Italy no són és de dos carrars I plens de restaurants Italians, Chinatown l’està absorvint, o sigui que en un quart d’hora ja hem acabat. Llàstima té pinta que devia ser un abarri mao de veure en el seu moment.

Soho, Noho i Nolita són única i exclusivament per comprar, tot molt fashion, però el millor és que hi ha una altra botiga Apple I torno a entrar a fer l’adoraió de l’iPod i a seguir meditant sobre si me’n compro un o no. Podria arribar-me a estalviar fins a 100 euros, continuaré pensant-hi.
Tot i que el musical comença a les 8 a les 7:30 estem puntualment fent cua, a la porta unes iaies escanegen el codi de barres de l’entrada, que per cert porta el meu nom imprès, i ja pots trencar-te el cap per descobrir on seus, V2 i V4, i això on para? Per sort hi ha empleats que tot i que no els acabo d¡entendre quan parles també saben assenyalar amb el dit.
Gairebé dues hores de musical amb una mitja part. Un petit apunt, aquí la mitja part no dura ni deu minuts, s¡ha de fer tot a toc de xiulet i com vulguis fer més d’una cosa vas llest. Per sort les escales estan al costat, surt pitant i busca el lavabo, només quatre persones davant, tot un èxit i quan surts la cua ja puja tres trams d’escales i arriba al vestíbul del teatre, una cocacola per passar el temps i quan no n’has begut ni la meitat els llums fan pampallugues, t'afanyes a beure i als dos o tres minuts hi tornen, llences el got tal i com està i a sure u altre cop saludant els catalanys que curiosament t¡han tocat de veïns. Quan acaba no cal estar un quart d’hora aplaudint fins que les mans acaben adolorides i inflamades mentre els actors surtes tres o quatre vegades a saludar, amb un sol cop es donen per satisfets.
I per dir algo del Fantasma de la Opera , la posada en escena molt bé, els actors genials i l’idioma... bé això no tan bé, sort que encara recordo la pel·lícula.

DIA 5
Avui és el dia. Central Park vés que vinc!! Fa un sol de coll... Prepara't la bossa amb el kit de supervivènia mínim per passar el dia a la solana, mp3, llibre, ulleres de sol que just em vaig comprar ahir, manta robada de l’avió amb previsió de poder-la fer servir de tovallola i poder-me estirar, aigua per no desfer-me. Avui la bossa pesa considerablement més que de costum i jo que tinc l’esquena feta pola avui carregant la motxilla d’excursionista acabaré trencada per la meitat.
Passejada pel pars. Per ser un dia de cada dia (dimarts) trobo que hi ha força gent, corrent, amb bicicleta, carros de cavalls per portar guiris (he comentat que jo no sóc guiri? Jo MAI, jo faig estudis sociològics a d’altres països), carros arrossegats per bicis per portar guiris, grups d’escolars que deen estar d’excursió, nannies amb els fills dels ris a Maniatan i gent prenent el sol a la gespa, jo seré una d¡aquests últims en una estoneta. Volta de reconeixement i a estirar-me.
Al sol fa una calor difícil de suportar, per sort hi ha l’ombra d’un arbre aquí al costat només cal moure’s un parell de metres per poder respirar aire fresc.Unes horetes de relax i anem a buscar l’edifici Dakota, de miracle sortim només a tres carrers i arribem en un moment, raro, amb la meva sort hauria hagut de sortir a l’altra punta del parc. Vull veure Strawberry Fields, segons la guis està creuant el carrer davant l’edifici, a la vorera no hi ha res o sigui que deu ser dins Central Park, fa molta calor, aquí encara que no faci sol fa una calor infernal, l’esuqena m’està matant de carregar la bossa i m’ha sortit una ferida al peu per culpa de les xancletes que porto nit i dia, si no arribo aviat a la xapa del John Lennon m’agafarà una insolació i acabaré a l’hospital. Per fi es veu un grup de gent fotografiant el terra, només hi ha dues opcions, o és allà o són curts. És allà. La foto de rigor i a dinar. Central Park està ple de parades de hot dogs així que només és qüestió de triar una. Dos hot dogs, aiguia freda i patates fregides i a la gespa un altre cop.
Un suí de pare argentí però que ara viu a a Cadis ven atmelles garrapinyades per ajudar als pobres, apa, 5 dòlars.
A les 4 ja m’he afartat d’estar estirada a la gespa i no sé com posar-me. Aquí al costat hi ha un centre comercial amb un super on xafardejo què compra aquesta gent. Tenen pebrots de color taronja, esbergínies blanques, crema de cacauet, per sort he arribat fins aquí sense saber quin gust té, però no veig oli Carbonell ni Estrella Damm.
Avui que el cel està net és un bon dia per pujar a l’Empire State, i tinc ganes de vuere la ciutat de nit tota il·luminada. Només entrar a l’edifici ja i ha cua, dos minuts i avancem, una altra cua, aquesta és er passar els arcs de seguretat i més raigs x, estan obssessionats amb la seguretat, i tot això sense haver comprat les entrades. Ara ja veig les taquilles, uns poc minuts i paga 19 dòlars per enrada per pujar al pis 86, si vols pujar al 102 a pagar més, el 86 em sembla perfecte, inclús massa alt tenint en compte que tinc vertigen. El primer cop que vaig pujar a la Torre Eiffel em vaig marejar de la impressió i aig haver de baixar als deu segons d’haver pujat, la Torre Eiffel ja està superada. Més cua amb l’entrada ja a la mà, foto pe si la vols comprar després de record me la faig perquè es gratis però paso de comprar-la. Més cua, per fi ascensors que em deixen a la planta 80, i les altres 6? Doncs de moment més cua, un altre ascensor i ja hem fet el cim!
Ja és de nit i així que quan hem arribat encara era de dia. Fa un vent impressionant. Comprobo que el vertigen no està superat, puc mirar a l’horitzo però avall en roda el cap i l’estómac em va com si estigu´s a la caiguda lliure de Port Aventura. Volta, quatre fotos, sóc una fotógrafa horrible, porto en automàtic absolutament tot el que es pot, però les fotos així no surteno sigui que em veig experimentant amb tots els botons a veure com queda millor, al final el flash va fora, però em surten molt mogudes si no em recolzavaa la barana, tot un drama. Ja està feta la volta als quatre antons i una sorpresa, més cua. Al fina he estat més estina fent cua del que de estat al mirador.
De tornada analitzo el carrer on està l’Empire State, un carrer interessant, en cin metres hi ha dos Gentlemen Clubs, com vaig llegir que ho duia anunciat un taxi, no diré el que jo dic que són perquè no m’agrada parlar malament. Davant d’uns d’ells un hammer amb fotos de noies semi despullades per tot arreu com a decoració. Surt per la porta una rossa lleugereta de roba, puja i arrenca. Servei porta a porta és la meva opinió.

DIA 6

Fa uns dies vaig veure en una revista l’anunci d’una exposició que em venia de gust veure, però per fer les coses difícils no deia on ho feien, despres de trucar als meus contactes a Barcelona (el pringat de l’aeroport), ho hauria busat jo mateixa però en aquest hotel si vols fer servir internet et cobren, i total la trucada l’hauria acabat fent tard o d’hora, vaig analitzar la situació de la direcció en un mapa i un cop calculat la ruta en metro, cap a l’aventura.
L’eposició és Bodies, quan la van fer a Barcelona la volia veure però ningú em va voler acompanyar. La veritat és que me l’havien pintat tan esgarrifosa que no m’ha semblat per tant, bé els bebés amb el ditet a la boca fan cosa de veure però vaja, que és perfectament suportable, no n’hi ha per tant. No hi ha foto pequè no està oermès, així que m’he de conformar amb fotografia l’entrada com a document gràfic simbòlic de l’esperiència. Entrades 22,22 dòlaars i això que una noia que estava fent cua m’ha donat un descompte de 6 dòlars per entrada.
Després visita al port histèric, ho tenen molt arregladet amb botigues i restaurants, tot molt turístic. I des d’dels balcons del centre comercial que hi ha foto de rigor al pont de Brooklyn.
Després de dinar visita als grans magatzems més grans del món, això ho he llegit no sé a on, jo ni idea. Tarda boja de compres. Small blended lemonade (una espècie de granissat de llimona però més dolç) a un del milions d’Starbucks d’aquesta ciutat, n’hi ha un a cada cantonada pràcticament, i a l’hotel a adescansar abans d’anar a sopar, que les cames ja fa una estona que han decidit deixar de rendir. Vaig tan cansada que només de despertar-me i pensar en caminar ja m’agafa de tot.
He fet un descobriment als grans magatzems on he pasta gairebé tota la tarda, si ets estranger et fan una targeta que et desconta un 11% del que compris, alguna excepcó hi ha però vaja, que he triomfat. Aquí mateix una dependenta ha fet que m’indignés lo suficient om per fer que marxés sense comprar el que volia, a la mitja hora he tornatt per donar-li una segona oportunitat (o perquè ho volia comprar), però ha desaprofitat la segona oportunitat també. M’ha tingut esperant davant del mostrador en dues tandes un total de vint minuts, esperant a que la senyora es dignés a ferm-me cas, i sé que m’ha vist perquè l’he saludat. Els meus moments d’invisibilitat han acabat quan una companya li ha dit que m’atengués. Se m’ha creuat i a mi quan se’m creua algú és pràcticament imposible recuperar la relació.
M’estic encostipant, tenen l’estranya costum de posar els aires acondicionats a una temperatura baixíssima a tot arreu, ja he après que he d’anar sempre amb alguna cosa de màniga llarga perquè quan menys t’ho esperes pots entrera a qualsevol lloc on fa tan fred que podries morir congelat.
Quan intento arribar a l’hotel em trobo la vorera enviada per tot de grues, focus, persones que van i venen i càmeres que em donen una idea del ue pot estar passant; una grabació. Però de què? Igual veig algun famós! Hi ha un paper enganxat a un fanal i me’l miro per si es sobre el merder que estan organitzant, doncs sí. Diu que estant grabant alguna cosa que es diu “Gossip Gril”. Em comuniuen que és una sèrie. Almenys he vist una grabació encara que sigui d’una sèrie que no conec i amb actors que no he vist mai. Estic en blanc.Ja a l’hotel intento pujar a l’habitació, estic morta i necessito estirar-me una estona, però perquè fer les coses fàcils? Els ascensors estan colapsats. Hi ha unes trenta pesones esperant tres ascensors, i dos més que estan espatllats, i contínuament arriba més gent, que resulta que aconsegueix pujar abans que jo que fa més que espero, potser hauriem de fer cua peruè a aquest ritme demà al mati encara estaré aquí de peu. Després de quinze minuts m’he afartat i heacabat pujant els vuit pisos a peu, per sort només són vuit pisos, si tenim en compte que l’hotel en té vint-i-quatre. He arribat a l’habitació amb la llengua fora, de què no em dona infart.